Paraules de pluja

Estàndard

“Potser l’últim encert és -abraçat a tu-

deixar que els trens se’n vagin en la nit.”

Joan Margarit

Ens retrobàrem sota una pluja

de paraules. Robàvem temps als nostres dies

per fer llargues les nostres nits.

Més lluny del que mai imaginàrem,

llepant-nos les ferides en un instant

d’eternitat.

Encara dues ànimes que són molt més

a prop,

encara aquelles mans que es busquen

sense por.

En cada mossegada el desig es fa més

fons, i el dolor que no s’oblida

cicatritza a cops d’amor.

En els teus ulls, tota una vida,

en els meus un fil d’argent.

Un punt de llum enmig la fosca,

un horitzó de cara al vent.

Ara et miro i no puc dir-t’ho,

però la pluja truca al vidre

del teu cor refent-se en vida.

Potser un dia les paraules seran

carícia a cau d’orella, tan sols

un ventet suau

que gronxarà els teus pensaments.

Potser un dia aquesta pluja et durà

remor de mar, i l’olor de pell salada

et serà un dolç despertar.

Que s’entrellacin, en la nit, les nostres mans

cansades de jugar.

Que en el somni es trobin abraçats

els nostres cors,

plens d’immensitat.

 

 

 

Pell de pluja

Estàndard

Les ferides d’amor, com les de guerra,

en nits de pluja tornen a fer mal.

Joan Margarit

És la meva vida, em repeties.

I així clavaves més fondament

l’espina.

Les teves paraules, tan senzilles,

tan aparentment buides,

eren plenes de sentit.

I feien mal. I tu,

incansable,

fent el meu pit més feble

a cada pas.

El silenci era pitjor.

Treure’m les punxes que feien

solcs dins el cor…

No. No feia mal.

El dolor ets tu mirant en direcció

contrària,

fent veure que somrius.

I jo, cridant que avui tampoc

hem vist la lluna i empassant

les llàgrimes que ja no et puc plorar.

I així és com em vols:

lliurant batalles contra el sol,

que em va cremant,

que em va desfent,

que em va matant.

La pluja m’ha recordat

que encara soc de pell,

que encara les ferides

avui m’han despertat.

Diàleg dels amants (II)

Estàndard

“[…] Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.”

Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis (1971)

 

No sé on és el teu nom.

Potser arrossegues ara

la teva ombra pels carrers

bruts

d’aquesta ciutat trista.

 

No sé on és el teu cos.

Qui sap si reposa ara

tranquil, damunt el balancí

cansat

d’aquelles golfes brutes.

O bé camina amb pressa,

abocat al ritme incessant

del teu viure forçat.

 

No sé on és la teva ànima.

Potser vagareja encara

buscant recer de pau

o bé trobà fa temps

la cambra exacta, niu

de desig i esperança.

 

No sé on són les teves mans.

Imagino com recorren ara

el cos estrany que no conec.

O acaricien despistades

la nansa de la tassa ardent,

mentre els pensaments s’envolen

fins a algun lloc remot, aquell

que només tu coneixes.

 

Ja no sé on són els teus ulls.

M’ha semblat veure’ls de matí,

entre la boira del mirall.

M’hi apropava dolçament

i m’han tornat un lleu somrís.

 

On ets? He preguntat.

I una bafarada d’aire

he cregut que em responia:

el teu cor se m’ha fet món

i he trobat dins teu la llar,

el refugi del meu viure.

 

 

Diàleg dels amants (I)

Estàndard

El temps havia obert camins en el seus rostres.

Unes línies fines, perceptiblement visibles,

recorrien els seus ulls, els contorns dels seus llavis.

La mateixa mirada, les mateixes boques que un dia,

ara ja llunyà,

s’entrellaçaren per unir-se a un cop d’eternitat.

 

Els cabells, plens de fils d’argent, recorden

encara la mà, ara tremolosa, que els acaricià

amb el desfici dels amors desesperats. Solitaris,

decebuts, sabien que la vida no ballava

al seu compàs. Trobar-se fou el foc, que mai

no s’extingí, i ara que es retroben, senten com

crema a dins.

 

Es miren de gairell, amb la por de ja no ser

dues ànimes perdudes que en unir-se

estretament van trobar el sentit darrer.

T’has oblidat de tu? Preguntà

l’amant primer. L’altre respongué,

amb el somriure dels vençuts:

No soc més que aquesta llum

que ara em donen els teus ulls.

 

 

Vida

Estàndard

Hi ha alguns instants de plenitud,

moments en els quals arribes a creure

que podràs somriure així —entre el patètic

bondadós i el babau que viu als núvols—

durant més de quatre dies.

 

Però l’engany és un miratge que s’esfuma

a cops de vent, mentre l’ànima em recorda

que no soc la que es conforma

amb un copet absurd d’espatlla

i un bes protector al front.

 

Que vull les abraçades que trenquen

l’espinada, i els ulls que miren dintre,

que fonen sense pressa. I vull el teu riure

que surt de les entranyes, i vull el teu petó,

aquell que fa tremolar l’ànima.

 

I no vull que els meus calfreds siguin

de por, siguin de fred; que siguin tan sols

d’amor, de vida i pluja, de paraules com

formigues recorrent la pell del cor, d’hiverns

plens de carícies que alimentin aquest foc.

 

Em miren els ulls buits des del costat

fosc de la taula. No comprenen la peresa

de fer sempre el que està escrit. T’animen

amb dolcesa perquè riguis i segueixis

el camí que algú ha traçat.

 

Jo he mirat dins del meu ventre:

hi he vist un rellotge antic. Les agulles

que giraven, ho feien a l’inrevés.

No em demanis que et segueixi, que

assenteixi sense dubtes.

 

Em perdré pels viaranys de l’ànima

que em guia, i traçaré el viure cansat

dels buscadors incessants. Sovint plor i

desconcert; angoixa i solitud. És la lluita

l’únic camí per ser fidel al meu desig.

 

Primer d’hivern

Estàndard

Fosca repressió.

Cues a l’entrada.

La por sobrevola l’aire,

la ferum de l’odi

arriba fins aquí.

Àcides paraules,

nervis a la pell.

 

I resistim, alçats

contra l’oblit.

Vencerem la fosca

amb paraules amables,

farem dolça l’espera.

Abraçarem la por

fins a fer-la prima

i dòcil,

perfumarem el món

amb olors de vida.

Contra les dures paraules,

besos i amor;

i amb el manyoc de nervis

que ara ens encongeix,

regalarem flors de llibertat

a cada estel.

 

Primer d’hivern, entre gèlids i solitaris carrers.

Futur de fum

Estàndard

paisatge santandreuencFotografia: matí a Sant Andreu de la Barca, polígon industrial.

 

Ciutat que et dius verda,

que respires la paraula

sostenible. Món que riu,

cel que escup. Fumegen les

teves naus de foc, mentre

ens robes, a cada respir,

un nou alè de vida.

Et penses ara poderosa

i brutal; única i immensa.

Però el verí que ara el cel

no pot matar, seran les

llàgrimes d’un futur que

morirà: els ulls d’un demà

sense present, que ja no saben

cap a on mirar.

 

Oblits

Estàndard

Avui sé que he oblidat la teva veu.

L’he sentit estranya, gairebé vulgar,

mentre venia d’un record passat.

He dubtat uns instants, ni tan sols t’he reconegut.

 

M’ha envaït una tristesa profunda,

la certesa absoluta d’haver-te esborrat.

Potser és aquest el buit del que et parlava,

mare que te m’has perdut.

 

Si no sé on ets, com puc trobar-me?

On cercar la petita carícia que em donares?

Des d’on tornar-te a estimar?

 

La teva veu ja no té respostes,

i la meva ombra camina furtiva

cap al lloc inconegut del demà.

 

 

 

 

Davant la Serra de Cavalls

Estàndard

L’han aparcat en el cantó més solitari

de la taula, d’esquena al món. La cadira,

de rodes, ha encaixat just entre la prematura

vida dels néts, i la frontera fosca de la mort.

No saben ben bé per què són aquí.

No entenen la vellesa com la forma

més genuïna de la saviesa.

No els interessa mirar els ulls del qui pateix,

ni sentir-se culpables perquè saben que l’únic

que necessitaria és l’escalfor, impagable,

d’una abraçada sincera. Ja no recorda com el pare,

de petit, l’acompanyava a ple sol,

sota aquesta llum devastadora,

sostenint el seient de la seva bicicleta,

ni com de jove li pagava les primeres cerveses

a la plaça d’un poble que se li havia fet petit.

Renega dels seus orígens, i ja ha oblidat

l’agraïment de ser qui és perquè el pare

esporgava ceps de dia, i de nit s’empassava

tota la por, perquè per ell, pel seu fill, mastegava

totes les llàgrimes. Un dia va dir-li: fill, vola lluny

d’aquí i sigues feliç. I el fill torna al poble

amb la dona i els nens, amb el cap alt

de ser un home respectat, i mira el pare i ni tan sols

sent pena; només una càrrega feixuga que cal buidar.

Ella mira els fills amb mirada devota:

no té ulls per ningú més. El seu sogre es posa les ulleres,

potser per veure més clarament els instants darrers,

i ella s’incomoda perquè no sap com parlar-li a un vell.

Els néts no saben qui és aquell home de mirada perduda,

i tenen por quan se’ls hi acosta. Jo me’ls miro,

impotent,

i penso en tota la vida que es van perdent.

 

El Pinell de Brai, 11 de juny del 2017 

 

 

Foc i vida

Estàndard

Encenguérem una foguera discreta. Era la primera nit que passàvem junts. Com transportada a un altre temps, en un món que ja no es mira, vaig ésser feliç. Corrien nens pel voltant, no entenien ben bé aquella estranya tradició, però les flames també els atreien. Notava com la pell se m’encenia al ritme d’aquelles llengües ataronjades. Voldria que una d’elles, ràpida i devastadora, entrés dins meu incendiant al seu pas tota la por, tot el fàstic de no ser com et vols. Duc un regal penjat al cor, i em sento estranyament culpable. De vegades no et vull a prop; potser m’espantes. Avanço, amb passos petits, per un caminet ombrívol. La pedra que trepitjo es converteix aviat en un asfalt dolorós. Quan alço els ulls, el paisatge, desolador, em canvia la mirada. El soroll és constant, i l’estrident batec fa callar totes les boques. Pantalles i freds artificials. I tu, de lluny, preguntant-te en què t’has convertit. Ja no veuen en l’amor una forma amable de supervivència. Tristament, un amarg consol; un passar els dies encadenant instants. No saben quin és el color dels teus ulls, ni els interessa. Són esclaus d’un món ple de paranys: n’han caigut en tots. Han encès el motor per córrer quatre passes, i, satisfets, han trobat lloc a la porta. Aferrats al passat, acariciant monedes de paper, veuen només allò que es pot palpar. Més enllà d’ells, no hi ha res, i el rellotge de la vida es va corcant de temps perdut. Fins que s’atura i tu ja no has viscut. Són les vuit del matí i algú apura l’última pólvora. La rata beu aigua, les gallines criden, ofega l’escalfor de l’estança que oprimeix. Per la finestra, el carrer és brut de tanta indiferència. La terra es queixa mentre tu, satisfet, esmorzes pa amb records. El foc del nostre temps ho ha cremat tot; també la humil certesa de no ser més que un petit fong, aferrat a la part més baixa, fosca, húmida, de la vida. I el miracle és ser-hi encara.

Foc al cel.

Foc al cel. Món maldestre. El Palau Vell, Sant Andreu de la Barca. Fotografia: Natàlia Oriol