Digue’m si aquesta pau no és el recer d’alguna por.

Si no és la manera d’encobrir el meu rostre

insegur

O el camí per suportar, a les venes,

tanta solitud podrida.

 

Digue’m si aquests ulls que afirmen,

aquestes mans que busquen calma,

no són res més que un cos que vol refugi,

una ànima que s’atura, cansada,

a jugar amb el vent.

 

Digue’m si aquest silenci no és

tan sols

un crit que amaga la tristesa,

l’amargor, i el buit d’aquest món

que s’ha fet fosc.

 

Digue’m si avui, potser, ja no em parlaràs de tu;

si em miraràs com si mai hi hagués demà,

i si les mans, aquestes mans 

imperfectes i maldestres,

no tocaran ja un passat sense nom, ni retorn.