“Potser l’últim encert és -abraçat a tu-
deixar que els trens se’n vagin en la nit.”
Joan Margarit
Ens retrobàrem sota una pluja
de paraules. Robàvem temps als nostres dies
per fer llargues les nostres nits.
Més lluny del que mai imaginàrem,
llepant-nos les ferides en un instant
d’eternitat.
Encara dues ànimes que són molt més
a prop,
encara aquelles mans que es busquen
sense por.
En cada mossegada el desig es fa més
fons, i el dolor que no s’oblida
cicatritza a cops d’amor.
En els teus ulls, tota una vida,
en els meus un fil d’argent.
Un punt de llum enmig la fosca,
un horitzó de cara al vent.
Ara et miro i no puc dir-t’ho,
però la pluja truca al vidre
del teu cor refent-se en vida.
Potser un dia les paraules seran
carícia a cau d’orella, tan sols
un ventet suau
que gronxarà els teus pensaments.
Potser un dia aquesta pluja et durà
remor de mar, i l’olor de pell salada
et serà un dolç despertar.
Que s’entrellacin, en la nit, les nostres mans
cansades de jugar.
Que en el somni es trobin abraçats
els nostres cors,
plens d’immensitat.