“Potser l’últim encert és -abraçat a tu-

deixar que els trens se’n vagin en la nit.”

Joan Margarit

Ens retrobàrem sota una pluja

de paraules. Robàvem temps als nostres dies

per fer llargues les nostres nits.

Més lluny del que mai imaginàrem,

llepant-nos les ferides en un instant

d’eternitat.

Encara dues ànimes que són molt més

a prop,

encara aquelles mans que es busquen

sense por.

En cada mossegada el desig es fa més

fons, i el dolor que no s’oblida

cicatritza a cops d’amor.

En els teus ulls, tota una vida,

en els meus un fil d’argent.

Un punt de llum enmig la fosca,

un horitzó de cara al vent.

Ara et miro i no puc dir-t’ho,

però la pluja truca al vidre

del teu cor refent-se en vida.

Potser un dia les paraules seran

carícia a cau d’orella, tan sols

un ventet suau

que gronxarà els teus pensaments.

Potser un dia aquesta pluja et durà

remor de mar, i l’olor de pell salada

et serà un dolç despertar.

Que s’entrellacin, en la nit, les nostres mans

cansades de jugar.

Que en el somni es trobin abraçats

els nostres cors,

plens d’immensitat.