Les ferides d’amor, com les de guerra,

en nits de pluja tornen a fer mal.

Joan Margarit

És la meva vida, em repeties.

I així clavaves més fondament

l’espina.

Les teves paraules, tan senzilles,

tan aparentment buides,

eren plenes de sentit.

I feien mal. I tu,

incansable,

fent el meu pit més feble

a cada pas.

El silenci era pitjor.

Treure’m les punxes que feien

solcs dins el cor…

No. No feia mal.

El dolor ets tu mirant en direcció

contrària,

fent veure que somrius.

I jo, cridant que avui tampoc

hem vist la lluna i empassant

les llàgrimes que ja no et puc plorar.

I així és com em vols:

lliurant batalles contra el sol,

que em va cremant,

que em va desfent,

que em va matant.

La pluja m’ha recordat

que encara soc de pell,

que encara les ferides

avui m’han despertat.