“[…] Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.”
Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis (1971)
No sé on és el teu nom.
Potser arrossegues ara
la teva ombra pels carrers
bruts
d’aquesta ciutat trista.
No sé on és el teu cos.
Qui sap si reposa ara
tranquil, damunt el balancí
cansat
d’aquelles golfes brutes.
O bé camina amb pressa,
abocat al ritme incessant
del teu viure forçat.
No sé on és la teva ànima.
Potser vagareja encara
buscant recer de pau
o bé trobà fa temps
la cambra exacta, niu
de desig i esperança.
No sé on són les teves mans.
Imagino com recorren ara
el cos estrany que no conec.
O acaricien despistades
la nansa de la tassa ardent,
mentre els pensaments s’envolen
fins a algun lloc remot, aquell
que només tu coneixes.
Ja no sé on són els teus ulls.
M’ha semblat veure’ls de matí,
entre la boira del mirall.
M’hi apropava dolçament
i m’han tornat un lleu somrís.
On ets? He preguntat.
I una bafarada d’aire
he cregut que em responia:
el teu cor se m’ha fet món
i he trobat dins teu la llar,
el refugi del meu viure.