Diàleg dels amants (II)

Estàndard

“[…] Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.”

Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis (1971)

 

No sé on és el teu nom.

Potser arrossegues ara

la teva ombra pels carrers

bruts

d’aquesta ciutat trista.

 

No sé on és el teu cos.

Qui sap si reposa ara

tranquil, damunt el balancí

cansat

d’aquelles golfes brutes.

O bé camina amb pressa,

abocat al ritme incessant

del teu viure forçat.

 

No sé on és la teva ànima.

Potser vagareja encara

buscant recer de pau

o bé trobà fa temps

la cambra exacta, niu

de desig i esperança.

 

No sé on són les teves mans.

Imagino com recorren ara

el cos estrany que no conec.

O acaricien despistades

la nansa de la tassa ardent,

mentre els pensaments s’envolen

fins a algun lloc remot, aquell

que només tu coneixes.

 

Ja no sé on són els teus ulls.

M’ha semblat veure’ls de matí,

entre la boira del mirall.

M’hi apropava dolçament

i m’han tornat un lleu somrís.

 

On ets? He preguntat.

I una bafarada d’aire

he cregut que em responia:

el teu cor se m’ha fet món

i he trobat dins teu la llar,

el refugi del meu viure.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s