Diàleg dels amants (I)

Estàndard

El temps havia obert camins en el seus rostres.

Unes línies fines, perceptiblement visibles,

recorrien els seus ulls, els contorns dels seus llavis.

La mateixa mirada, les mateixes boques que un dia,

ara ja llunyà,

s’entrellaçaren per unir-se a un cop d’eternitat.

 

Els cabells, plens de fils d’argent, recorden

encara la mà, ara tremolosa, que els acaricià

amb el desfici dels amors desesperats. Solitaris,

decebuts, sabien que la vida no ballava

al seu compàs. Trobar-se fou el foc, que mai

no s’extingí, i ara que es retroben, senten com

crema a dins.

 

Es miren de gairell, amb la por de ja no ser

dues ànimes perdudes que en unir-se

estretament van trobar el sentit darrer.

T’has oblidat de tu? Preguntà

l’amant primer. L’altre respongué,

amb el somriure dels vençuts:

No soc més que aquesta llum

que ara em donen els teus ulls.

 

 

2 pensaments sobre “Diàleg dels amants (I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s