El temps havia obert camins en el seus rostres.

Unes línies fines, perceptiblement visibles,

recorrien els seus ulls, els contorns dels seus llavis.

La mateixa mirada, les mateixes boques que un dia,

ara ja llunyà,

s’entrellaçaren per unir-se a un cop d’eternitat.

 

Els cabells, plens de fils d’argent, recorden

encara la mà, ara tremolosa, que els acaricià

amb el desfici dels amors desesperats. Solitaris,

decebuts, sabien que la vida no ballava

al seu compàs. Trobar-se fou el foc, que mai

no s’extingí, i ara que es retroben, senten com

crema a dins.

 

Es miren de gairell, amb la por de ja no ser

dues ànimes perdudes que en unir-se

estretament van trobar el sentit darrer.

T’has oblidat de tu? Preguntà

l’amant primer. L’altre respongué,

amb el somriure dels vençuts:

No soc més que aquesta llum

que ara em donen els teus ulls.