El temps havia obert camins en el seus rostres.
Unes línies fines, perceptiblement visibles,
recorrien els seus ulls, els contorns dels seus llavis.
La mateixa mirada, les mateixes boques que un dia,
ara ja llunyà,
s’entrellaçaren per unir-se a un cop d’eternitat.
Els cabells, plens de fils d’argent, recorden
encara la mà, ara tremolosa, que els acaricià
amb el desfici dels amors desesperats. Solitaris,
decebuts, sabien que la vida no ballava
al seu compàs. Trobar-se fou el foc, que mai
no s’extingí, i ara que es retroben, senten com
crema a dins.
Es miren de gairell, amb la por de ja no ser
dues ànimes perdudes que en unir-se
estretament van trobar el sentit darrer.
T’has oblidat de tu? Preguntà
l’amant primer. L’altre respongué,
amb el somriure dels vençuts:
No soc més que aquesta llum
que ara em donen els teus ulls.
Carinyo és preciòs, m’ha commogut :*
M'agradaLiked by 1 person
🙂 🙂
M'agradaM'agrada