​Hi ha alguns instants de plenitud,

moments en els quals arribes a creure

que podràs somriure així —entre el patètic

bondadós i el babau que viu als núvols—

durant més de quatre dies.

 

Però l’engany és un miratge que s’esfuma

a cops de vent, mentre l’ànima em recorda

que no soc la que es conforma

amb un copet absurd d’espatlla

i un bes protector al front.

 

Que vull les abraçades que trenquen

l’espinada, i els ulls que miren dintre,

que fonen sense pressa. I vull el teu riure

que surt de les entranyes, i vull el teu petó,

aquell que fa tremolar l’ànima.

 

I no vull que els meus calfreds siguin

de por, siguin de fred; que siguin tan sols

d’amor, de vida i pluja, de paraules com

formigues recorrent la pell del cor, d’hiverns

plens de carícies que alimentin aquest foc.

 

Em miren els ulls buits des del costat

fosc de la taula. No comprenen la peresa

de fer sempre el que està escrit. T’animen

amb dolcesa perquè riguis i segueixis

el camí que algú ha traçat.

 

Jo he mirat dins del meu ventre:

hi he vist un rellotge antic. Les agulles

que giraven, ho feien a l’inrevés.

No em demanis que et segueixi, que

assenteixi sense dubtes.

 

Em perdré pels viaranys de l’ànima

que em guia, i traçaré el viure cansat

dels buscadors incessants. Sovint plor i

desconcert; angoixa i solitud. És la lluita

l’únic camí per ser fidel al meu desig.