Hi ha alguns instants de plenitud,
moments en els quals arribes a creure
que podràs somriure així —entre el patètic
bondadós i el babau que viu als núvols—
durant més de quatre dies.
Però l’engany és un miratge que s’esfuma
a cops de vent, mentre l’ànima em recorda
que no soc la que es conforma
amb un copet absurd d’espatlla
i un bes protector al front.
Que vull les abraçades que trenquen
l’espinada, i els ulls que miren dintre,
que fonen sense pressa. I vull el teu riure
que surt de les entranyes, i vull el teu petó,
aquell que fa tremolar l’ànima.
I no vull que els meus calfreds siguin
de por, siguin de fred; que siguin tan sols
d’amor, de vida i pluja, de paraules com
formigues recorrent la pell del cor, d’hiverns
plens de carícies que alimentin aquest foc.
Em miren els ulls buits des del costat
fosc de la taula. No comprenen la peresa
de fer sempre el que està escrit. T’animen
amb dolcesa perquè riguis i segueixis
el camí que algú ha traçat.
Jo he mirat dins del meu ventre:
hi he vist un rellotge antic. Les agulles
que giraven, ho feien a l’inrevés.
No em demanis que et segueixi, que
assenteixi sense dubtes.
Em perdré pels viaranys de l’ànima
que em guia, i traçaré el viure cansat
dels buscadors incessants. Sovint plor i
desconcert; angoixa i solitud. És la lluita
l’únic camí per ser fidel al meu desig.