Avui sé que he oblidat la teva veu.

L’he sentit estranya, gairebé vulgar,

mentre venia d’un record passat.

He dubtat uns instants, ni tan sols t’he reconegut.

M’ha envaït una tristesa profunda,

la certesa absoluta d’haver-te esborrat.

Potser és aquest el buit del que et parlava,

mare que te m’has perdut.

Si no sé on ets, com puc trobar-me?

On cercar la petita carícia que em donares?

Des d’on tornar-te a estimar?

La teva veu ja no té respostes,

i la meva ombra camina furtiva

cap al lloc inconegut del demà.