L’han aparcat en el cantó més solitari

de la taula, d’esquena al món. La cadira,

de rodes, ha encaixat just entre la prematura

vida dels néts, i la frontera fosca de la mort.

No saben ben bé per què són aquí.

No entenen la vellesa com la forma

més genuïna de la saviesa.

No els interessa mirar els ulls del qui pateix,

ni sentir-se culpables perquè saben que l’únic

que necessitaria és l’escalfor, impagable,

d’una abraçada sincera. Ja no recorda com el pare,

de petit, l’acompanyava a ple sol,

sota aquesta llum devastadora,

sostenint el seient de la seva bicicleta,

ni com de jove li pagava les primeres cerveses

a la plaça d’un poble que se li havia fet petit.

Renega dels seus orígens, i ja ha oblidat

l’agraïment de ser qui és perquè el pare

esporgava ceps de dia, i de nit s’empassava

tota la por, perquè per ell, pel seu fill, mastegava

totes les llàgrimes. Un dia va dir-li: fill, vola lluny

d’aquí i sigues feliç. I el fill torna al poble

amb la dona i els nens, amb el cap alt

de ser un home respectat, i mira el pare i ni tan sols

sent pena; només una càrrega feixuga que cal buidar.

Ella mira els fills amb mirada devota:

no té ulls per ningú més. El seu sogre es posa les ulleres,

potser per veure més clarament els instants darrers,

i ella s’incomoda perquè no sap com parlar-li a un vell.

Els néts no saben qui és aquell home de mirada perduda,

i tenen por quan se’ls hi acosta. Jo me’ls miro,

impotent,

i penso en tota la vida que es van perdent.

 

El Pinell de Brai, 11 de juny del 2017