Com papallones de colors, els camins se’ns presenten davant dels ulls, tan sols per uns instants. Baten les ales apressats, i desapareixen. A vegades tanquem els ulls amb força, espantats, i girem lleugerament el cap, per evitar de veure tots els seus matisos. D’altres no els hi fem cas, i no parem esment a la bellesa d’aquell moment precís. Només de tant en tant, com en un acte reflex, se’ns obren de bat a bat els ulls, gairebé inconscientment, i observem, ens adonem, que la vida ens està oferint el seu millor fruit. És senzill allargar la mà i acollir aquest regal, assaborir-lo com un miracle, i tan difícil fer-ho sense por. La por, aquest insecte que ens devora lentament, matant el desig, fent malbé els somnis. Contra ella, l’amor de les persones que ens envolten. De totes elles són aquestes paraules, i aquest espai de creació, escriptura i vida. De la dona que em deixà sis mesos enrere, i obrí un abisme dins del cor; de la que sobreviu cada dia i encara m’acull; del pare que no jutja; de la dona amb la que compartim vida des de fa més de dues dècades; de la meva altra família; de l’home que porto endins i camina al meu costat. De totes elles és aquest racó: els hi devia, a elles i a la part de mi mateixa que venç totes les ombres.
Aquesta és la primera petjada del camí, que avui comparteixo amb vosaltres, perquè sigui també una part del vostre. Coneguts i desconeguts, curiosos, àvids lectors, amics i amigues: desitjo que en gaudiu, i que per a vosaltres sigui també un refugi de calma, un riu de pau que us porti a les aigües, tranquil·les, agitades, o tèrboles, dels vostres propis somnis. M’acompanyeu en aquest viatge?

Un camí. Tardor al Montseny, Matagalls. Fotografia: Natàlia Oriol
Quin goig indescriptible quan hom veu la papallona lliure de tota por, de tota mancança, mostrant-se al mon nua, lliure i feliç per alçar per fi el vol.! Tan somiat, tan temut. T’estimo
M'agradaLiked by 1 person