No havia mirat mai tan endins
dels teus ulls.
Tens la foscor de qui amaga un dolor,
l’alegria del silenci,
i la calma de qui es coneix bé
a si mateix.
Ets inquietant com la mirada d’un gat
atent a la seva presa
i de vegades fas tanta por que ens cal
envoltar-nos de soroll,
per no sentir-te tan a prop.
Ets freda.
Tens la duresa d’un cop de roc amic,
quan apareixes i no et busco.
De tant en tant et cerco
i no m’incomodes,
però potser no preveia que tan aviat
viuríem juntes.
A frec de llavis el teu alè m’inunda,
i no sé què dir-te, a tu, solitud amiga.
Eterna solitud.