No havia mirat mai tan endins

dels teus ulls.

Tens la foscor de qui amaga un dolor,

l’alegria del silenci,

i la calma de qui es coneix bé

a si mateix.

Ets inquietant com la mirada d’un gat

atent a la seva presa

i de vegades fas tanta por que ens cal

envoltar-nos de soroll,

per no sentir-te tan a prop.

Ets freda.

Tens la duresa d’un cop de roc amic,

quan apareixes i no et busco.

De tant en tant et cerco

i no m’incomodes,

però potser no preveia que tan aviat

viuríem juntes.

A frec de llavis el teu alè m’inunda,

i no sé què dir-te, a tu, solitud amiga.

Eterna solitud.

 

 

Digue’m si aquesta pau no és el recer d’alguna por.

Si no és la manera d’encobrir el meu rostre

insegur

O el camí per suportar, a les venes,

tanta solitud podrida.

 

Digue’m si aquests ulls que afirmen,

aquestes mans que busquen calma,

no són res més que un cos que vol refugi,

una ànima que s’atura, cansada,

a jugar amb el vent.

 

Digue’m si aquest silenci no és

tan sols

un crit que amaga la tristesa,

l’amargor, i el buit d’aquest món

que s’ha fet fosc.

 

Digue’m si avui, potser, ja no em parlaràs de tu;

si em miraràs com si mai hi hagués demà,

i si les mans, aquestes mans 

imperfectes i maldestres,

no tocaran ja un passat sense nom, ni retorn.

A quién me enseñó su miedo

 

Deambulas por mi cuerpo

cerrado

y abres la puerta

de mis miedos.

No sé desde qué momento

estuviste ahí,

mirándome como si hoy

ya fuera ayer.

Perdona’t si has plorat,

o si de la teva boca ha sortit

una mala paraula.

Perdona’t si no has fet

allò que havies previst.

Perdona’t si, en un descuit,

has mirat les notícies del món

i el desànim t’ha envaït.

Perdona’t, també, per l’enyor.

Perdona’t si avui trobes a faltar

les persones que estimes.

Perdona’t si avui plou

i no has tingut ganes de treure’t

el pijama.

Perdona’t si avui no has pogut

llegir ni una línia d’aquell llibre.

Perdona’t quan tens ganes

de quedar-te al llit.

Perdona’t, encara, si avui

no somrius; saps que ho faràs 

demà.

Perdona’t si avui no has mirat

les flors, no has sortit al balcó,

o no t’has connectat a la vídeotrucada

dels matins.

Perdona’t per això, 

i per tot allò que era extraordinari

i no vas veure. 

Perdona’t per les abraçades

que no vas fer,

pels t’estimo que no vas repetir.

Perdona’t sempre a tu mateix,

i en el moment que siguis lliure,

lleva’t, treu-te el pijama,

truca els amics, rega les flors,

llegeix, dibuixa (tot i que ho facis malament!),

estima i gaudeix del regal.

Perquè avui som aquí,

i estem vius.

Perquè la vida vencerà

la por, i demà tornarà

a sortir el sol.

No sé on ets quan

cau la tarda

i despunta aquesta lluna

que ja no sap com mirar-nos.

No sé on ets quan

el sol brilla

ben dematí

i és més fosc

aquest racó

que compartíem.

No sé on ets

ara que escric

i ja no et puc llegir.

No sé on és la teva mà,

ara que el món trontolla

i se m’emporta amb ell.

Avui el sol brilla més estrany que mai.

Sembla que enyori unes pells

per acariciar,

un cos per donar escalfor.

Vivim, inconeguts,

entre les parets d’un refugi que ara

no ens acull.

Els dies estranys.

Aquests dies que no sabem

com comptar.

Se’ns fa difícil brillar.

Però, en canvi, surt el sol,

cada dia, i avui ho fa amb més intensitat 

que mai.

També la lluna continua il·luminant

les nostres nits.

Les flors reneixen i esclaten amb força

els seus colors. 

L’aigua corre, veloç, pels rius que estimem.

Aviat els balcons s’ompliran de flors.

De dies per recordar.

D’instants que compartirem

aviat

amb aquells a qui avui enyorem.

Perquè avui ja és Primavera.

Potser no arriba com voldríem,

com esperàvem, 

però, a la fi, és Primavera.

Aviat, el nostre cor,

s’omplirà de vida.

Batec a batec,

respirem el pas del món.

Carícies a les fosques

pells que s’uneixen apropant dues

ànimes

perdudes

que cerquen el seu encaix.

 

Fil de lluna,

pell d’argent,

llum d’amor.

 

Paraules callades

que ja no cal anomenar.

Crits ofegats

nits infinites.

 

I una mà palpant

l’aventura de sentir,

arribant al fons,

tocant el cor,

capgirant el món.

 

19/VII/19

 

 

 

M’acarona l’aire
fred
d’aquesta nit.

El tacte
suau
d’aquesta solitud.

La lluna despunta
fugaç
com un fil entre els núvols.

Intento caçar-lo
com si pogués
alçar el vol.

Potser he tocat
el cel
en algun màgic instant.

Però tu saps com pesen
aquests peus
que s’arrosseguen.

Com lliguen a la terra.
Com pregunten
insistents

si ets tu,
qui vols ser,
si ets qui diuen,

qui volen,
qui pensen,

plens de por,
esperança,
decepció.

Ballo sota
els somnis
i escolto el dens
silenci
d’aquesta nit.

Potser crida el teu nom?

Em palpo l’enyor
que creix
entranya endins

He tocat la teva ànima
en una carícia
fugissera

No t’espantis:
sé com lluitar
contra el dolor

La por m’habita
i accepto les onades
que mouen el meu ventre

Saps els esculls
que les aturen i
la força que amaguen

per saltar
i abraonar-se sobre el món
com un suau huracà

Coneixes cada os
d’aquest món
que és el meu cos

I en cada racó
t’hi trobes
t’hi llences

I hi deixes el teu regne
petit
de vida

de flors
i dia a dia

Un mapa perfecte
de mans i núvols
de sol i lluna

de mar i arbres

El perfil d’un món menut
geografia
del nostre amor